22 diciembre, 2018
Categorías: Sin categoría . . Autor: carlesjpi . Comments: Deja un comentario
NAVIDAD 2018
ESA NAVIDAD TAN BEASINA,
Y TAMBIÉN BASTANTE UNIVERSAL. #
; lo que sea que sea la navidad
se parece bastante a un día cualquiera de invierno
es decir a la sencilla y absoluta necesidad
de un poquito de cariño, bienestar y sentimiento,
sin más afán que el de la buena humanidad,
o de la sincera amistad entre nuestros semejantes,
aunque creamos que nos parecemos muy poco los unos a los otros,
en nuestro aderezo formal o en nuestro temperamento,
que nunca es del todo sustancial,
sino más bien el rastro particular de nuestras exquisitas heridas
y de nuestras dulces felicidades,
tan efímeras y al mismo tiempo tan eternas, o platónicas,
como todo lo que creemos conocer o reconocer,
por ejemplo el universo o la naturaleza o el amor,
aunque siempre sin ninguna certeza ni argumento ni verificación,
solo como ese permanente y misterioso aliento de esperanza,
o de deliciosa confianza y atención,
que nos mantiene un poco más vivos y un poco más despiertos,
algunos días,
aunque no sea necesariamente el día de la navidad,
ni tampoco la madrugá del nacimiento del niño Jesús,
o quizás sí, no lo sé,
no consigo recordarlo con demasiada precisión,
y sin embargo me gusta muchísimo recordar y evocar,
en bastantes ocasiones,
esos días y esas noches raras, sin ninguna parafernalia ni intención,
en las que he sentido profundamente
la existencia plausible de alguna forma de espíritu común y feliz,
entre todos nosotros, y en nuestras almas y en nuestros cuerpos,
como si sin querer fundáramos una minúscula religión
o tal vez una sencilla costumbre,
por ejemplo la de sentirse un poquito amado y acogido,
o simplemente reconocido,
a través de una mirada o unos gestos o unos besos,
y esas navidades improvisadas y tan ligeras, sin pavo asado ni turrón,
seguramente son las que más me placen y más me describen,
ya que las reconozco como una huella permanente o como un desliz,
o como una caricia,
o como una cortesía,
o como una bella canción. #
Carles Joan Pi
Can Mal / 08750 Molins de Rei / BCN / Navidad de 2018
LES HORES, LES DONES I ELS DIES
Les coses més clares, més òbvies i més definitives
mai no les veiem,
ja que ens semblen massa fàcils i massa senzilles,
i hem desaprès la senzillesa, no sabem ser senzills,
i hem desaprès tantes simplicitats
que necessitem molts quilòmetres i molta benzina i molt gepeessa
i molta impaciència
per comprar una mica de simplicitat,
per exemple la d’un camp de blat o d’arròs o de sègol
o la d’un turó amb quatre oliveres i un xiprer i una magrana, perduda,
o unes sardines a la brasa
o un campanar o una barraca o un torrent,
o un espígol o un marge de vinyes, eixut,
o un silenci
i també hem desaprès que les hores i els dies i els anys
són pures convencions,
i que la geometria i els astres i el pas del temps
no són pas el mateix, ni de bon tros,
i que dos quarts de tres no vol dir res,
ni tres quarts i mig de quatre,
i que, de fet, cada minut conté totes les hores que hem viscut, condensades,
i tots els dies anteriors, i totes les nits,
i que la nostra biografia no són pas els records,
ni els bons ni els dolents, ni els ni fu ni fa,
i que sempre seguirem sent criatures, a qualsevol edat,
sovint en formes extravagants i potser esotèriques,
i també que el que volem d’una dona és sobretot la seducció,
més que no pas el plaer,
i que el mirall d’un home són els ulls d’una dona, o de moltes dones,
i que sense aquests ulls som cecs,
i ni hi veiem ni hi sentim ni comprenem,
res de res,
però que la millor manera de tornar a aprendre
tot el que hem desaprès
és
a través teu, amor,
i amb una mica de shakespeare i de bach i de morente i de sílvia
i amb una mica de vi o de brandy
i amb quatre cebes i un tomàquet i uns alls tendres i una branca de romaní.
Jo no sé què és el temps.
Si és que és ara mateix o si és ahir o si és demà.
Amb tu.
Carles Joan Pi / A Can Mal, el 26 de juny de 2011.
LIKE SOMEONE IN LOVE
LIKE SOMEONE IN LOVE
A l’estil de Chet Baker
Últimament em passo el temps mirant al cel,
I escolto aquesta guitarra com si algú m’estimés.
I em sembla que no havia vist mai tot el que ara veig,
Sobretot quan ets al meu costat, amor.
I és com si caminés per damunt dels núvols,
I em sembla que ja he après a cantar com si algú m’estimés.
Quan et miro jo també hi sóc als teus ulls
I sento que potser t’estimo com si algú m’estimés.
I és com si caminés per damunt dels núvols,
I em sembla que ja he après a cantar com si algú m’estimés.
I em sembla que no havia vist mai tot el que ara veig
I sento que potser t’estimo com si algú m’estimés.
I sento que potser t’estimo com si algú m’estimés.
Com si algú m’estimés…
Com si algú que estimés…
Com si algú que estimés…
…Que estimés.
EL QUE M’AGRADA DE L’HIVERN
el que m’agrada de l’hivern
l’aigua molt calenta de la dutxa, els mitjons gruixuts, la pluja, els raigs de sol de després de la pluja, una cassola fumejant, el tabac, els ossos salats de pernil i la carcassa de pollastre i la mica de tocino del brou de l’escudella, els galets i els fideus durs i l’arròs, obrir la porta d’un bar i demanar un bon café o una bona copa i una taula amb cendrer, els jerseis gruixuts de coll alt, les verdures fresques, un plat de cigrons molt calent i molt greixós, el vi negre de bona collita, les dones que porten abric i guants i tenen fred, els avis que no surten de casa per por, la canalla jugant com si res, els aparadors de les botigues i la convicció profunda de no haver de comprar-hi res, els calendaris, els bombons i les caixes de bombons i el paper d’embolicar les caixes de bombons, el fum de les xemeneies, les piles de llenya a l’entrada de l’entrada d’una casa, els botins de sòla gruixuda, les tovalloles molt suaus i molt calentes, les dones que es pinten bé els ulls i els llavis, el cutty sark i els vins dolços i molt foscos, els torrons i la xocolata desfeta i la nata i l’esprai de la nata, les maduixes i les cireres confitades, una dona amb un pijama que li va gran, la neu quan comença a nevar, la llar de foc i la pols de la llar de foc i les cadires velles i atrotinades davant de la llar de foc, els nanos que van a l’escola abrigadíssims, les mares que pateixen pels nanos que van a l’escola abrigadíssims, les fires d’avets i de molsa i de figures de reis mags i la convicció profunda de no haver-ne de comprar cap, els terres de fusta dels hotels de muntanya, les mantes estampades, les ampolles més cares de cava, les floristeries i el boix i qualsevol planta que punxi, la nit de nadal i el dia de nadal, els avions alineats en un aeroport glaçat, les llibreries i les agendes de butxaca, els concerts en una sala plena de fum i de noies sense jersei ni bufanda, les cafeteres i les teteres, els pantalons de pana, les habitacions d’hotel amb calefacció i minibar, les parades de peix i les peixeteres i els davantals brodats de les peixeteres, les neules escampades sobre la taula, les ametlles garrapinyades i el sucre cremat, els perfums exagerats de les dones, les fotografíes de la neu a la platja, els llagostins, les branques de pi i les pinyes pintades de purpurina, les catifes orientals, els vagons de tren i les estacions de tren i les targes de crèdit, les parelles que passen el cap d’any al brasil, les graelles per coure carn a la brasa i el morter d’allioli i el pa torrat, les noies que també patinen sobre el gel, els adolescents que marxen a fer una travessa de quatre dies per la muntanya, els refugis dels adolescents que marxen a fer una travessa per la muntanya, la pinya sense almívar i el kirsch, les nadales i la convicció profunda de no haver-ne de cantar cap, els llits amb dos matalassos, les espelmes i la cinta daurada, una tassa de consomè amb un raig de xerès molt sec, les safates de llauna de canalons i el formatge ratllat, les dones que surten de la perruqueria, les bosses de paper vermell metalitzat amb nanses de cordill, les copes de cava que només es fan servir dos o tres cops l’any i que es trenquen, el martell que es fa servir per trencar les anous, els sofàs grans amb molts coixins, la ressaca de l’endemà i l’espidifen, les pel.lícules de falsa història sagrada, l’anunci de freixenet i el de calvin klein, el vermut negre i les xips, les sabatilles d’estar per casa, les novel.les russes i els assaigs de psicoanàlisi, les campanes i els campanars i les ermites solitàries, els regals i els sms, la terra humida i tova de després de la neu, les tovalles blanques brodades, les noies que estrenen mitges negres, els avets i les oliveres i els xiprers, un temporal de força quatre, el dia que surt el sol i pots prendre el sol, llevar-se a la matinada i no anar a treballar, fer una comanda de llenya per demà passat, rentar els plats i les copes i els coberts amb l’aigua molt calenta i molt sabó, les dones amb arracades, un concert de bach i unes pastes de tè, el capvespre d’una tarda de vent, el rom cremat, el bull blanc i el bull negre i els alls i el porró, els gorros de llana de les criatures, les màquines d’escriure i el facebook, les panses molt dolces, els patis buits de les escoles buides, i les magranes i el gelat de crocant i els pinyons i l’escalibada i la coca de sucre i l’escuma del café i els puzzles de mil dues-centes peces i la convicció profunda de no haver de juntar-les mai i, en general, l’aigua molt calenta de la dutxa i els abrics pel terra i les mantes estampades
i que, poc a poc, arriba la primavera i l’estiu, per fi.
Carles Joan Pi / Lounge Baobab Club / 7 de desembre de 2010
DICES K VENGO DICES K VOY
dices k vengo k voy y ke siento k eskuxo k pertenezko k sirvo para muxo k me estremezko k mi mirada es limpia suave brisa k sientes el deseo d tenerme cerka k te distancias x miedo a perderme k el barrio es mas hermoso dsd ke apareci k soy la flor k alumbra el jardin el viento k se yeva a la señora luna para ke luzka el sol mi amor oy slo kiero decir…
siento lo mismo x ti, el mismo sentimiento x ti…
k si k si k bien m enkanta eskucharte adoro sentirte verte moverte y sorprenderte de pronto aciendote koskiyas en las rodiyas k si k si k bien k me enkanta escucharte adoro sentirte el barrio es mas ermoso desde ke apareciste oy luce el sol en mi korazon mi niña mi amor mi rayo de luz el kamino k yeva a tu kasa es mi alegria la primavera a yegado a la ciudad y no sabes lo bien k me sienta mama los dias trankilos transkurren serenos tus pasos los mios peinando senderos kien dijo k los muertos no iban a resucitar oy yego mas puro k el agua mineral tu kara tu kasa tus ojos sonriendo mi kara la brisa la mñna subo x la ventana la kalma akaricias tu respiracion resuenan kampanas desd el komedor las nubes en el cielo y pasa un avion dibuja una linea blanka ekuador tu almoada tus ojos tu mirada estoy en tu kasa adoro tu kasa kambio de kolor pasa un avion traza una linea ahora de plata la medalla del subkampeon yo gano tu ganas ganamos los dos (x5) estonosepara estonosepara estonosepara…
Facto Delafé y Las Flores Azules / El Masnou / BCN
EL DOMADOR DE LUNAS
estamos apoyados en una roulotte bebemos sangría
charlamos mientras quemamos la noche
junto al mar
el viento fresco nos sorprende con las manos nerviosas
alrededor de los vasos empañados la ternura de una mirada
no vale para burlar la embriaguez de los amores imperfectos
sé que aún posees alguna juventud en esa sonrisa
yo ya sólo emborracho los labios viciados de las palabras
poco tengo que decirte
te toco en el hombro hago promesas y tú ries
mientras descubrimos en el silencio cómplice del vino
que los dedos se enredarán los unos en los otros y sobre la piel
tiembla una tela de luminosa sal donde cae la noche
sobreviviremos al desgaste del amor
bebemos más
para que haya sólo deseos y no amor entre nosotros y
el muchacho que acostumbra a clavar un cuchillo rubio
en el hombro del mar
La vie est une gare, je vas bientôt partir,
Je ne dirai pas où.
me callé
sabiendo que me llevarías a casa por el camino de la playa
tambaleantes
y mientras yo no pueda abrir de nuevo los ojos
no has de partir estoy seguro
con tu jaula llena de lunas mansas
apaciguadas
El domador de lunas
Al Berto, Portugal (1948-1997)
L’HORT DELS CIRERERS
El que passa abans d’escriure mor en l’espetec de les paraules dins la sang.
Blanca Llum Vidal
La fascinació que experimento quan viatjo pel maresme és tan immediata i tan estranya d’explicar que per molt que l’expliqui sé que no l’acabaré mai d’explicar, i segurament arribarà un dia que [per exemple] el lluís posada i el leandre lopes em diran que ja n’hi ha prou i que ja l’han entès i que sí que sí que és veritat que la llotja d’arenys està molt bé i mataró i caldetes i premià [de mar i de dalt] i la serra del montnegre també; però que aquesta teoria de que els territoris que viuen una decadència amb una certa dignitat són els territoris més innovadors i més fantàstics i més hel.lènics i els millors per viure-hi no deixa de ser una variació d’una variació d’una variació [com aquella peça de goldberg que no s’acaba mai perquè de fet no comença mai] però per altra banda jo sé que no em cansaré mai de repetir el mateix el mateix el mateix i que la ùnica variació que faré serà que ho faré d’una manera i d’una altra i d’una altra i que potser té raó l’esther [o l’ester] quan diu que tot aquest mite del maresme s’assembla bastant al mite de califòrnia, però no en les formes [mai són les formes el que fa que dues coses s’assemblin] i que també és veritat que quan parlo del maresme parlo d’un territori simbòlic [però molt físic] i que en part és una reacció contra la prepotència de barcelona o de girona o de vic o de tortosa, segurament que sí, però també hi ha el fet de que en general el maresme ha renunciat a voler ser una alternativa turística a la costa brava o a la costa daurada i que arenys de mar no vol ser exactament un salou de mar ni un lloret de dalt i que de fet encara no sap massa bé què vol ser [però potser els cubans o els eqüatorians del maresme sí que ho saben] i és per això que hi ha tantes idees creuades i tanta energia i tantes possibilitats, com ara al catàleg de productes de la terra i de l’artesania alimentària del maresme, i l’escamarlà i el sonso i la gamba i la petxina lluent i la botifarra amb maduixa i la botifarra de pètals de rosa i la torronada de cigrons i cansalada i el pastís de sant zenó i el sabre de sant simó i el vermut d’alella i els boixets de xocolata i el formatge de cabra nevat [amb una aroma suau a bolets] i el parvus chardonnay 07 i les garrofes de farina, ametlla, sucre, aigua i matafaluga; o com el senzill calamar d’arenys o com el pésol de llavaneres, que són tan fàcils de cuinar que no es necessita ni saviesa ni coneixement, només bon gust i molta simplicitat;
és a dir que no és com dirigir l’hort dels cirerers al romea [com farà julio manrique del nou de novembre al nou de gener] i que no hi ha res com un bon txèkhov per mirar de passar un bon hivern [amb l’escalfor més natural de totes] encara que sigui amb un repartiment accidental i encara que em costi d’imaginar a montse guallar o a ferran rañé deixant de fer de montse guallar o de ferran rañé
però tot i així l’hort dels cirerers és una obra tan paradigmàtica i tan poderosa que ens anirà molt bé per il.lustrar i per mirar d’entendre els perquès del nostre revoltat trànsit social i econòmic i polític [i què representa de debò un entorn de crisi] i renévskaya i lopakhin són dos arquetips tan universals i al mateix temps tan particulars que no costen res de reconèixer i qualsevol tarda a qualsevol vila del maresme els pots identificar i és ben veritat que sempre hi ha un conflicte entre la nostàlgia del passat i l’esperança del futur [en totes les circumstàncies] i que sempre ens costa molt acceptar de vendre un tros de terra encara que sigui no res més que un hort dels cirerers, perquè no hi ha res que sigui només un hort dels cirerers, només faltaria.
[i a txèkhov no li va agradar gens la direcció de stanivlaski, però endavant, julio].
Carles Joan Pi / Lounge Baobab Club / 24 d’octubre de 2010
EL QUADERN METROPOLITÀ
EL QUADERN METROPOLITÀ
Bona nit,
El nostre director d’escena, l’optimista cesc vives,
em proposa que em presenti a mi mateix;
com qui et demana que li passis el sucre,
però la qüestió és,
cesc,
¿jo et demano gaire sovint que et llencis pel balcó d’un tercer pis?
tots vosaltres sabeu molt bé que sóc una persona solitària,
reservada,
egoïsta,
inconstant,
lleugera,
aparentment cerebral,
clarament irresponsable,
i que desconfia gairebé de tot i que no sap mai el que vol
i la veritat és que desconfio tant de tot que fins i tot desconfio
de l’explicació que podria donar per explicar
que sóc desconfiat, i de la resta dels adjectius també,
i fet i fet prefereixo no dissentir mai en públic,
i encara menys entre poetes i directors de teatre,
[però no deixar mai de dissentir en privat]
i sóc de l’opinió que moltes vegades l’opinió generalitzada
és la millor de les opinions, per exemple avui i ací,
i l’única llibertat que em vull permetre és afegir-hi
una característica molt i molt important, definitiva:
jo sóc una persona superficial
i el meu problema principal és que ningú s’acaba de creure
que jo sóc una persona superficial
i tampoc es creuen que la profunditat de l’ànima no m’interessa
el més mínim,
ni per setmana santa,
i que detesto l’exaltació dels sentiments,
tan si són bons com si són dolents,
i encara més detesto la necessitat artificial de proclamar
efusivament i cada dos per tres uns determinats sentiments
com ara el fet d’estimar com un boig un tros de terra
o una badia de pescadors
o una caserna militar
o a la julia roberts
és a dir, a mi m’agrada que la vida sigui molt fàcil
i que la poesia sigui molt difícil,
però aquesta impossibilitat concreta
de ser percebut com una persona superficial,
que és la meva essència fonamental i bàsica,
em provoca coses tan qüotidianes i tan penoses
com quan agafo un taxi per tornar
del maremàgnum a can malvehy,
a mi el taxista no em parla mai de futbol
ni de la seva dona
i no m’explica que ell en realitat no és gens racista
però que aquell batibull de la ciutadella els diumenges a la tarda
podria semblar una mica excessiu
i el que el taxista espera bàsicament de mi són
les quatre respostes definitives a les grans qüestions de la vida
com per exemple la gran pregunta,
¿existim o no existim?
i, si existim, ¿perquè ningú ho reconeix que existim?
i, si no existim, ¿perquè ningú no protesta?
[i gràcies, rita]
i aquesta manera tan impossible i tan improbable
d’arribar a ser absolutament superficial
és el meu anhel més pregon i més consistent
que també s’expressa en la meva vida sentimental,
és a dir amorosa,
i el fet de no haver pogut formar encara
una família estable i com déu mana,
als meus quaranta tres anys,
també es deu a la mateixa causa,
tristament,
i per reblar encara més el clau de la lleugeresa
m’atreveixo a declarar sense embuts
que a mi m’agraden molt més les paraules
que no pas el seu significat, allò que volen dir,
i prefereixo mil vegades la paraula drap
al fet d’agafar un drap i començar a fer servir el drap
i prefereixo la paraula avió
i prefereixo la paraula malson
i prefereixo la paraula llamàntol
però mai juntaria un llamàntol, un malson i un avió
i això mateix em passa amb els meus millors records,
els meus millors records són completament superficials
i si establim que la infantesa és la única pàtria possible,
i que tots en tenim d’infantesa,
els rics i els pobres,
i els rics que són pobres i els pobres que són rics
i els naturals i els estrangers
és a dir,
els que ací som naturals i fora d’ací som estrangers
i els que ací són estrangers però fora d’ací són naturals,
d’un lloc o d’un altre,
si establim això,
els meus records d’infantesa són encara més i més superficials,
i en canvi són fantàstics,
un préssec de vinya a la vinya dels meus oncles, a l’estiu,
un bidó d’oli d’oliva de color d’oli d’oliva
un pot de vidre ple de pasta maravilla
una màquina elèctrica que d’un trist crostó de formatge
en fa formatge ratllat
el doctor planas, metge de castellbisbal,
les filles del doctor planas,
el camió del magí,
l’envelat a l’era del mateu,
els primers homes borratxos i desesperats que vaig conèixer,
a la sortida dels balls de l’envelat a l’era del mateu,
i que, quan tens set o vuit anys,
no pots entendre de cap manera què cony és un home borratxo
ni què cony és una pubilla de vint anys,
de ca n’oliveró
molt morena i molt pintada i molt contenta,
i gràcies, gato pérez,
que estrena vestit i sabates de taló
i envoltada de set o vuit homes a punt d’emborratxar-la,
no, no ho entens,
i la cisterna de l’aigua de la pluja tampoc l’entens
ni el que passa un dia qualsevol a les sis de la matinada
i aquells ganivets i aquells crits i aquella alegria
i aquella sang i aquella cassola bullint i aquella fumarola
i unes noies molt felices omplint budells
salvatgement
i tan tranquil.les i tan divertides
com si li pintéssin els llavis a una nina indiferent,
o com si res,
i això ho vaig entendre molt més tard
a cadaqués i a la universitat,
saltant de facultat en facultat,
però no a través de dalí ni de port-lligat,
que són una simple caricatura domèstica de l’empordà,
com el museu de la joguina de figueres,
sinó a través de duchamp de heidegger i de sartre
i gràcies sobretot a la filosofia i a les lletres,
això quan encara s’anomenava a la literatura
pel seu nom real, és a dir les lletres,
i molt abans de voler fer creure a tothom
que la literatura té a veure amb les idees,
no, margarit,
quina idea més bèstia i més absurda, joan,
pregonar pobres eslògans entre estrofa i estrofa, com aquell qui res,
no, això de cap de les maneres,
no som ni soviètics ni chavistes ni redemptors de l’església del setè dia
la literatura són les lletres
la literatura és la a i la zeta i la ics i la essa i la ge i la jota i la efa
i si pot ser sempre en minúscules
i si pot ser sense cap punt i apart ni suspensius ni admiracions,
i sense concordança
és a dir que les lletres no són les idees ni són les opinions,
i gràcies jacques lacan,
i això també ho vaig veure molt clar a la trista andalusia
i a la taverna la gitanilla del barrio de santa cruz
que dos i dos mai no fan quatre amb una guitarra al davant
i al barri llatí de parís tampoc
malgrat voltaire o malgrat el logos cartesià
o malgrat l’atzar o la necessitat
i que la bona poesia de la barcelona ciutat
s’escrivia més que res als cinemes d’art i assaig
quan el neorrealisme de debò es vivia als carrers
i sobretot als entresols
i el que ens impressionava no era el blanc i negre de cada dia
sino godard,
pasolini,
truffaut,
la veu en off, bertolucci i el séptimo sello,
i a calafell es reunien els novíssims,
amb carlos barral de pèrfid capità
i amb goytisolo i gil de biedma i costafreda i ferrater,
sense rumb ni càtedra ni horitzó
i sense generació,
donde tú no estuvieras
como en este recinto cercada por la vida
en cualquier paradero conocido o distante
leería tu nombre
i el que no vaig trobar als cinemes d’art i assaig
ho vaig trobar a les illes que encara es creuen que són illes
és a dir a grècia i a palma i a maó
amb l’aina de sòller i amb el ginebró
i amb miró i amb barceló i amb bartomeu rosselló
i sense ítaca
quina idea més simple creure que hi ha una ítaca,
com si el destí de l’home fós trobar un destí, quina ximpleria,
i després creiem que els pobres africans
malviuen de la superstició, la ignorància i la màgia negra
i ací seguim amb el més enllà més enllà més enllà
o amb el més lluny més lluny més lluny
com canta el nostre fals poeta, nacional i èpic,
i cabdill del vi de criança i de la mala ressaca,
i del tomba, tomba, tomba,
déu meu [quin país] si no fós per en joan de sagarra,
i vázquez montalbán i lucrecia i estopa i juan marsé,
quin desastre, i si no fós pel tenecé i l’auditori també
i sobretot per julio manrique,
i per tots els que volen un teatre sense màscares,
com jo mateix,
i un liceu i un romea i un palau de la música sense patriotes de manicura,
i sense burgesia de cant de senyera i mastercard,
i sense creu de sant jordi,
i sense prohoms,
no, res de fer passar per cultura la simple ambició,
qui vulgui fer el negoci que faci el negoci,
i que li vagi molt bé,
però sense shakespeare i sense mozart i sense van gogh,
i el free jazz tampoc és una bona excusa
[i gràcies, leandre]
i tot i així entenc molt bé
que el nostre director d’escena, l’optimista cesc vives
em demani honestament
que primer em presenti [a tots vostès] i que després
reciti tres poemes, separadament,
però la qüestió és
que realment no hi ha un abans ni un després
i que jo sóc el mateix
quan cuino un sofregit de ceba tendre i alls i nou moscada
i una mica de mel i un pessic de sucre i pebrot i cors de carxofa
que quan obro una novel.la de balzac o un conte de cortázar
encara que el resultat de la lectura d’una novel.la de balzac
no s’assembli de cap de les maneres
a una cassola de fang fumejant i olfactiva,
ni a una espatlla de cabrit rostida
amb peres del segrià i vi dolç d’argentona i branca de romaní,
que feliçment pots compartir al damunt d’una taula ben parada,
i gairebé sense paraules
ni lletres ni pronoms ni substantius, ni interjeccions,
però mai sense gèneres,
i a vegades només amb la mirada,
o només amb allò que la mirada ens deixa veure
o amb allò que la mirada ens deixa entreveure,
que no és mai tot el que veiem, ni de bon tros,
de la mateixa manera que tot el que llegim,
encara que sigui un balzac o un cortázar o un blanca llum
no ho llegim només amb les paraules,
mai és només amb les paraules,
i per aquesta raó m’emprenya tant
la falsa classificació entre ficció i no ficció
tan pròpia de llibreters de barraca
i tan pròpia de bibliotecaris d’estadística
com si fós tan fàcil dividir l’esperit
entre els que et detallen una experiència de laboratori, els científics,
i els que t’expliquen la caputxella vermella, els fabuladors,
i com si fós tan fàcil acreditar completament del cert
que hi ha més veritat
a la composició química del magnesi,
tan provisional com qualsevol teoria dels àcids nucleics,
que no pas
a la diàfana fantasia de la imatgeria infantil,
d’una crueltat amable, visionària i futurista,
o com si jo fós molt més honest i molt més transparent i molt més poeta
quan parlo d’un capvespre de tardor al cap de creus,
[amb cos d’adolescent i els ulls plorosos i la pell molt molt bruna]
que quan escric de metafísica o del ple del parlament
o de l’índex de producció industrial
segons la perspectiva econòmica de catalunya de la cambra de comerç,
i que ha començat a crèixer respecte l’anterior trimestre,
[gràcies, indústria,
i moltes gràcies, emprenedors i emprenedores, i sense cap ironia]
o com si jo fós molt més jo
i com si vostès fòssin molt més vostès
si els relatés, detalladament i amb emocionada dramatúrgia
les tretze veritats essencials de la meva vida,
que en realitat en són tretze més una
i que d’aquestes tretze més una veritats
qualsevol crític literari una mica motivat i sense estrès
o qualsevol lector busca-raons
en trobaria nou molt fàcilment i sense cap dificultat
en aquest mateix text, en aquestes deu pàgines,
del quadern metropolità dels sis d’octubre del 2010
a la sala principal de ca n’ametller
a les veus de poeta del toni moreno
i que [per cert] jo sóc prou conscient i vostés espero que també
que la raó principal de que jo sigui avui ací recitant lletres
és la precària economia del nostre consistori,
i no cap d’altra,
i les altres quatre més una veritats
segurament són més difícils de copsar, o no tant immediates,
però no gaire allunyades d’aquestes,
i molt més clares:
Lo que tengo en el corazón es costumbre y lo que tengo en la cabeza.
La costumbre, dijo Lord Wellington, es diez veces la naturaleza.
Costumbre es la liturgia.
Costumbre es el lenguaje.
Costumbre la filosofía.
Costumbre el sentido común.
Costumbre el parentesco, en todos sus grados.
Costumbre la venus de milo.
Costumbre la autoridad.
Costumbre el derecho natural.
Y sobre la apacible visión de la naturaleza,
ha caído la visión acostumbrada de los hombres.
Muchas noches he mirado a la luna, queriendo reconocerla
en medio de mi costumbre de mirarla y de comprenderla.
Ya tiene otro gesto nuevo para mí.
Todas las cosas lo empiezan a tener.
un poema és un subjecte,
però un subjecte no s’explica amb un poema, ni amb tres poemes,
s’explica entre poema i poema.
Moltes gràcies.
A UNA ILLA DESERTA
A una illa deserta
m’hi emportaria un pot de cafè liofilitzat i una cullera
i un contenidor ple de capses de mocadors de paper d’un sol ús
però el problema principal d’aquesta hipòtesi tan eufòrica
[què t’emportaries a una illa deserta]
és que gairebé ningú va a parar a una illa deserta
amb el coneixement de causa
de que es trobarà una illa deserta
això ho descobreixes molt més tard,
és a dir,
ningú s’imagina d’entrada que aquell inhòspit paradís
i que aquella sorra i aquelles palmeres i aquells cocos
i aquells crancs
i aquelles aus
i aquelles sargantanes
i aquells rierols tan cristal.lins
i aquell devesall de llavors i d’arrels i d’espècies
tan generosament barroc i a la vegada tan gratuït
sigui només per a una sola persona,
i encara menys
que aquella persona sigui justament la teva persona,
[ni en somnis t’ho imagines això]
i el que passa quan t’adones de la simple veritat,
[que estàs sol i que estàs perdut]
i que potser ningú mai no et trobarà
i que tampoc hi ha una raonable necessitat de que algú et busqui
és que aquella illa deserta s’acaba omplint de figuracions
i d’ombres i de veus i de rastres
i de converses i d’imatges i de ressons
i uns anys més tard el que passa realment
s’assembla molt al que narra aquesta faula, del tot versemblant,
[i gràcies, xavier tort]
als voltants del segle disset, en un poblet alsacià,
una gentada perseguia a un home per linxar-lo,
i el fugitiu, sense voler, s’endinsà en un carreró sense sortida,
però quan els perseguidors ja estaven a punt d’entrar-hi,
aquell home en va sortir amb una mirada tranquil·la
i amb una expressió del tot indiferent,
i per això ningú no el va veure,
i així és com aquell home perseguit va deixar de ser perseguit,
i així es com aquell home perseguit es va convertir en perseguidor,
d’ell mateix,
i així és també com l’home perseguit que sobreviu en una illa deserta
amb un pot de café liofilitzat i una cullera
i un contenidor ple de capses de mocadors de paper d’un sol ús
mica a mica anomena i disecciona aquell desert
i a la platja llarga li diu platja llarga
i a la carena de la roca segada li diu carena de la roca segada
i a l’estany de sorra nacarada li diu estany de sorra nacarada
i a la petxina, petxina
i a la pluja, pluja
i a la brasa, brasa
i a l’espina, espina
i a lost, lost
i quan es pregunta, hipotèticament, què s’emportaria a una illa deserta,
[amb coneixement de causa]
respon que res de res de res
i que només faltaria que en una illa deserta
hi trobés a faltar res,
A una illa deserta hi ha de tot.
‘Entonces entré en casa y escribí, es medianoche.
La lluvia azota los cristales. No era medianoche. No llovía.’
Moltes gràcies.
NOS VAMOS
Así pues, hay que en algún momento cerrar la cuenta,
pedir los abrigos y marcharnos,
aquí se quedarán las cosas que trajimos al siglo
y en las que cada uno pusimos nuestra identidad;
se quedarán los demás, que cada vez son otros
y entre los cuales habrá de construirse lo que sigue,
también el hueco de nuestra imaginación se queda
para que entre todos se encarguen de llenarlo,
y nos vamos a nada limpiamente como las plantas,
como los pájaros, como todo lo que está vivo un tiempo
y luego, sin rencor, deja de estarlo.
¿Se imaginan el esplendor del cielo de los tigres,
allí donde gacelas saltan con las grupas carnosas
esperando la zarpa que cae una vez y otra y otra,
eternamente? Así es el cielo al que aspiro. Un cielo
con mis fauces y mis garras. O el cielo de las garzas
en el que el tiempo se mueve tan despacio
que el agua tiene tiempo de bañarse y retozar en el agua.
O el cielo carnal de las begonias en el que nunca se apagan
las luces iridiscentes por secretear con sus mejillas
de arrebolados maquillajes. El cielo cruel de los pastos,
esperanzador y eterno como la existencia de los dioses.
O el cielo multifacético del vino que está siempre soñando
que gargantas de núbiles doncellas se atragantan y se ríen.
Lo que queda no hubo manera de enmendarlo
por más matemáticas que le fuimos echando sin reposo,
ya estaba medio mal desde el principio de las eras
y nadie ha tenido la holgura necesaria para sentarse
a deshacer el apasionante intríngulis de la creación,
de modo que se queda como estaba, con sus millones,
billones, trillones de galaxias incomprensibles a la mano,
esperando a que alguien tenga tiempo para ver los planos
y completo el panorama lo descifre y se pueda resolver.
Nos vamos. Hago una caravana a las personas
que estoy echando ya tanto de menos, y digo adiós.
Despedida
Alejandro Aura
BLITZ LOUNGE CLUB 